29 de setembre de 2007, 2/4 de 9 del vespre. Lloc de trobada, la plaça de la Vila. Itinerari, Montbrió – La Roca – Montbrió. Seixanta-cinc montbrionencs i gent de rodalies, de totes les edats estaven esperant el tret de sortida per emprendre el camí cap a la Roca. Però primer, la foto de grup, imprescindible.
Així doncs, frontal al cap, llanterna en mà, motxilla a l’esquena amb el sopar i som-hi, comencem a caminar. Vam iniciar el camí pel carrer Major fins al camí de Vilanova. Uns més avançats que altres, cadascú al seu ritme, i com no, fent-la petar per fer el camí més curt i distret. Vam arribar a la primera parada al peu de la riera de Riudecanyes, per esperar, per dir-ho d’alguna manera, als que es quedaven més enrere, no pas per anar més lents, sinó per passejar enlloc de caminar.
Un cop junts una altra vegada, vam continuar fins tornar-nos a parar abans de creuar la carretera. Ganes de beure, algú que deia que tenia gana i rialles sobretot; ja es començaven a notar els primers símptomes del cansament, però vam continuar avançant sense parar fins a Mont-roig. Allí, hi va haver algú que hi havia deixat el cotxe per tal de fer l’ascens final, i d’aquesta manera arribar a la Roca no massa cansat. Però el millor va ser que ningú es va tirar enrere i tots vam continuar a peu. Fet que potser van començar a lamentar un cop enfilàvem la recta final, amb una pujada que es va fer realment eterna.
Un cop a dalt, esbufegant, i molt, vam començar a sopar. Ningú deia res, tothom menjava, i de rebot escoltàvem el Barça que ja guanyava 3 a 0. Un dia que no veiem el partit i ens perdem el HAT-TRICK d’Henry.
Quan tots pràcticament teníem l’entrepà gola avall, el lluert va repartir unes quantes avellanes i ametlles amb un gotet de moscatell, que van servir per agafar forces i reanimar al personal. Es van tornar a sentir les rialles del principi.
Un cafè, o tallat que molt amablement ens van servir els ermitans de la Roca, veure l’últim gol, i som-hi, les dotze, l’hora que havíem previst per tirar avall una altre vegada.
“La baixada serà una altra cosa”, es comentava. D’aquesta manera, la gent s’ho agafava amb més valentia. Un pas rera l’altre i vigilant les pedres, es van tornar a fer grupets, gent que anava més endavant i altres que estaven pel mig escoltant els crits i rialles dels que s’havien quedat al darrere però que s’ho passaven la mar de bé.
A Mont-roig ens vam tornar a trobar i vam decidir que aniríem tirant, fent les mateixes parades que pujant, fins a arribar a Montbrió. Aquesta vegada, però teníem una companyia especial, la lluna plena havia sortit de darrera els núvols i quasi no necessitàvem les llanternes per il·luminar el camí. Va fer una nit preciosa, sense fer gens de fred, al contrari a estones teníem molta calor, i sobretot sense ploure.
Ja eren quasi les 2 de la matinada quan la plaça es va tornar a omplir de gent que anàvem arribant. Tots cansats, uns reien de les anècdotes que els havien passat, altres no podien dir ni una paraula, altres orgullosos del que havien fet. Però tots amb les ganes de repetir-ho algun altre cop.
Va ser una nit que va acollir a grans i petits. La més petita era la Lluïsa Vallverdú Buqueras, amb 7 anys, i el més gran el Ramon Puig Cabré amb 59. Entre ells, els altres, colles d’amics, famílies, pares amb nens, parelles, i com no, el LLUERT, que ens va acompanyar tota l’estona i va aguantar com el que més.
El LLUERT us dóna les gràcies a tots els que vau participar i us anima per la propera.
Així doncs, frontal al cap, llanterna en mà, motxilla a l’esquena amb el sopar i som-hi, comencem a caminar. Vam iniciar el camí pel carrer Major fins al camí de Vilanova. Uns més avançats que altres, cadascú al seu ritme, i com no, fent-la petar per fer el camí més curt i distret. Vam arribar a la primera parada al peu de la riera de Riudecanyes, per esperar, per dir-ho d’alguna manera, als que es quedaven més enrere, no pas per anar més lents, sinó per passejar enlloc de caminar.
Un cop junts una altra vegada, vam continuar fins tornar-nos a parar abans de creuar la carretera. Ganes de beure, algú que deia que tenia gana i rialles sobretot; ja es començaven a notar els primers símptomes del cansament, però vam continuar avançant sense parar fins a Mont-roig. Allí, hi va haver algú que hi havia deixat el cotxe per tal de fer l’ascens final, i d’aquesta manera arribar a la Roca no massa cansat. Però el millor va ser que ningú es va tirar enrere i tots vam continuar a peu. Fet que potser van començar a lamentar un cop enfilàvem la recta final, amb una pujada que es va fer realment eterna.
Un cop a dalt, esbufegant, i molt, vam començar a sopar. Ningú deia res, tothom menjava, i de rebot escoltàvem el Barça que ja guanyava 3 a 0. Un dia que no veiem el partit i ens perdem el HAT-TRICK d’Henry.
Quan tots pràcticament teníem l’entrepà gola avall, el lluert va repartir unes quantes avellanes i ametlles amb un gotet de moscatell, que van servir per agafar forces i reanimar al personal. Es van tornar a sentir les rialles del principi.
Un cafè, o tallat que molt amablement ens van servir els ermitans de la Roca, veure l’últim gol, i som-hi, les dotze, l’hora que havíem previst per tirar avall una altre vegada.
“La baixada serà una altra cosa”, es comentava. D’aquesta manera, la gent s’ho agafava amb més valentia. Un pas rera l’altre i vigilant les pedres, es van tornar a fer grupets, gent que anava més endavant i altres que estaven pel mig escoltant els crits i rialles dels que s’havien quedat al darrere però que s’ho passaven la mar de bé.
A Mont-roig ens vam tornar a trobar i vam decidir que aniríem tirant, fent les mateixes parades que pujant, fins a arribar a Montbrió. Aquesta vegada, però teníem una companyia especial, la lluna plena havia sortit de darrera els núvols i quasi no necessitàvem les llanternes per il·luminar el camí. Va fer una nit preciosa, sense fer gens de fred, al contrari a estones teníem molta calor, i sobretot sense ploure.
Ja eren quasi les 2 de la matinada quan la plaça es va tornar a omplir de gent que anàvem arribant. Tots cansats, uns reien de les anècdotes que els havien passat, altres no podien dir ni una paraula, altres orgullosos del que havien fet. Però tots amb les ganes de repetir-ho algun altre cop.
Va ser una nit que va acollir a grans i petits. La més petita era la Lluïsa Vallverdú Buqueras, amb 7 anys, i el més gran el Ramon Puig Cabré amb 59. Entre ells, els altres, colles d’amics, famílies, pares amb nens, parelles, i com no, el LLUERT, que ens va acompanyar tota l’estona i va aguantar com el que més.
El LLUERT us dóna les gràcies a tots els que vau participar i us anima per la propera.